Sóc Josep Ferran Baixauli Chornet, “Ferran” “Fernando” “José Fernando” … eixe és l’inconvenient de tindre dos noms, i a més en dues llengües… De la generació del 63, més anys que un camp, però ho porte bé, amb dignitat… El meu incombustible Roberto Roig, porta mesos darrere de mi perquè escriga el meu testimoni com a donant, i no trobe el moment… i pense el per què… Potser és pel poc mèrit personal que li done al fet de les meues donacions… tal vegada eixe hàbit/rutina que he creat, provoque que no siga un fet gens extraordinari per a mi… No ho sé… Però per donar-li gust al pesat de Roberto, vaig cap allà.
En 1988, el meu amic Eduard, em “convida” a donar per primera vegada en l’equip mòbil que ve al meu poble, Sedaví. Local de les Ames de Casa (Tyrius), lliteres, bates blanques, vales d’entrepans i beguda per anar a un bar. Tot correcte i per a repetir… Primer record.
En 1989, no puc acudir a la donació programada de Sedaví, i casualment, em creue a mitjan matí per l’equip mòbil situat enfront de la plaça de bous del carrer Xàtiva, i m’oferisc a donar. Pregunte allí com ha anat el matí de donacions, i la sorpresa m’arriba en forma de desil·lusió: “un desastre de donacions”, poquíssimes… passaran persones al cap d’un matí per eixe punt??? tan poca gent disposava de 15 minuts per a salvar fins a tres vides?… Crec que aquella va ser la primera vegada que em vaig conscienciar que no podia consentir eixa barbaritat, allí decideix que eixe serà un dels meus compromisos amb els meus semblants.
En 2000 Efectué una donació de sang al Centre de Transfusió de la CV, en l’av. del Cid. El personal sanitari d’allí “em menja l’orella”: tu tens bones venes, tu series un bon donant de plasma i plaquetes, tu… Quede segrestat per a la causa… Fins i tot no sé el motiu, però prenc la decisió, perquè així ho permeten el meu cos i la meua ment, de comprometre’m a donar mensualment plaquetes i plasma… Un mes, i un altre mes, un any, un altre any, (amb algunes aturades forçades). Així fins hui.
Moltes vegades m’han preguntat per què, per a què,… No tinc una contestació clara, podria posar mil argumentacions filosòfiques, però la veritat és que ni m’ho plantege, ho faig i punt.
Al llarg d’aquests més de 30 anys, un dels millors elogis que he rebut com a donant, va ser quan una vegada, un alt càrrec polític, ens va definir als donants de Sang, com a Organitzacions No Governamentals (ONG’s), de caràcter unipersonal i ambulant. Em va agradar molt la descripció rebuda, ho reconec.
I em va agradar la definició utilitzada, perquè recollia uns principis que tots els donants portem implícit en la nostra acció periòdica de la donació, ja que la realitzem amb total llibertat, de manera voluntària, gratuïtament (sense esperar res a canvi), i de manera anònima (els receptors no ens coneixen). Som solidaris, i sobretot som responsables, perquè sabem la necessitat existent del nostre bé tan preuat com és la sang.
Crec ferventment en la necessitat de promoure la solidaritat, però també l’exigència de fer de l’acte de donar “una cosa quotidiana”, perquè aqueix recurs “escàs i necessari”, que és la sang, “mai falte”.
Per això, amigues i amics, vull posar l’èmfasi, en el fet que donar una vegada puntualment, NO és suficient. La necessitat de sang és diària, i la donació no solament ha de realitzar-se en moments de catàstrofes o emergències. La donació ha de ser un acte habitual i normal en la nostra vida diària. Si tenim l’hàbit de la donació, disposarem de sang suficient en existències.