El meu nom és Immaculada Sanchis, germana de Santi Sanchis.
Als 25 anys al meu germà li van diagnosticar un Limfoma de Hodgkin. Una notícia terrible. Seria incapaç de descriure el que se sent en eixos primers moments. Un càncer, tan jove, i en estadi 3, és a dir, bastant avançat. Amb el temps, la resignació d’una banda i l’esperança per una altra, vas a poc a poc digerint la situació i intentes afrontar la realitat per dura que siga.
Els metges ens parlen d’un tractament amb “químio” cada tres setmanes i posteriorment d’un auto trasplantament de medul·la. Comencem i, en principi tot va anar bé, com sol ser habitual en aquest tipus de limfoma; però, el meu germà va ser dels pocs que recauen. Un any després, estàvem una altra vegada com al principi.
L’equip mèdic d’Oncologia i Hematologia de l’Hospital Universitari La Fe de València, grans professionals i millors persones, decideixen repetir amb un nou tractament seguit d’un altre auto trasplantament de medul·la.
Tant en el primer trasplantament com en el segon, Santi va necessitar nombroses transfusions d’hematies, plaquetes, etc. Aquests pacients queden durant dies a esperant i confiant que la medul·la torne a funcionar i, per tant, a fabricar la seua pròpia sang. No fa falta explicar cpm d’importants i vitals que van ser les transfusions per a Santi.
Tots sabem i hem escoltat moltes vegades que fa falta sang, però quan ho vius en primera persona, quan experimentes i veus amb els teus propis ulls les bosses i bosses que fan falta en aquestes malalties, és quan realment aconsegueixes comprendre el paper capdal de les donacions, la veritable labor del Centre de Transfusió.
Entens i reconeixes la generositat i la vàlua de milers de persones que són, que es fan donants de sang. “Per a mi són persones diferents a la resta, són especials, són definitivament fantàstiques”. Gràcies, moltes gràcies i enhorabona per ser com sou. El meu germà us deu la vida, com tants i tants pacients.
Santi i jo parlàvem moltes vegades d’este tema, del regal que havíem rebut de vosaltres.
Després de finalitzar els tractaments i el segon auto trasplantament Santi va començar de nou a viure, adaptant-se a la seua nova vida. Va fer coses que mai vam creure tornaria a fer: En 2002 participa en el París-Dakar com a integrant d’un equip de motos, la seua gran passió. I en 2010 vam tindre el millor regal, Santi va ser pare i jo tia de dues precioses xiquetes, Alba i Noa.
En el nostre cas els donants de sang vau ser els herois per a Santi, i mai podrem oblidar la vostra generositat.
El que si podem fer és ajudar a difondre i a posar en valor la importància de la donació de sang. Manifestar-vos gratitud i des d’ací rendir-vos nostre més sincer i personal homenatge.
Un milió de gràcies.Imma Sanchis