El meu nom es Víctor, tinc 23 anys i soc estudiant de cinquè de Medicina a la Universitat Jaume I de Castelló. Així i tot, mai havia sigut donant. Sempre havia tingut l’idea al cap, però mai havia donat el pas, siga per falta de temps, oportunitats o pel respecte que em donava encara sabent que és un procediment completament segur.
No obstant, aquesta situació va canviar quan, farà aproximadament dos mesos, els meus pares i jo ens vam contagiar pel SARS-Cov-2. Per sort, ningú va tindre cap complicació i els tres ens trobem bé actualment. Als pocs dies de rebre l’alta, mon pare, Fernando, em va proposar la idea de ser donants de plasma Covid-19 i en eixe moment vaig veure l’oportunitat de donar el pas.
Des del principi de la pandèmia, la situació m’havia transmès una sensació de ràbia i impotència per no poder fer res per a ajudar, a part de prendre les precaucions necessàries. Aquest sentiment es va accentuar durant la segona onada a finals de 2020, ja que, a poc a poc, començava a veure més gent propera afectada per la situació, fet que va trencar un poc l’alienació inicial que en ocasions sentia per no veurem afectat tant directament per les circumstàncies. Durant uns mesos tot van ser notícies roines, familiars i amics afectats, històries de les vivències dels meus professors a l`hospital, etc. I jo a casa tancat sense poder fer res.
Per aquest motiu, quan em va arribar la proposta de mon pare, no m’ho vaig pensar ni un minut. “Donar el meu plasma era la manera més directa de poder aportar el meu granet de sorra a la situació”. Mentiria si digués que no estava nerviós, a pesar de conèixer el procediment i saber que no té cap perill. “Mai havia donat i començar per una afèresis era donar un gran pas”. No obstant, era molt menys del que esperava. Va ser ràpid, pràcticament no em vaig adonar de res i “la sensació al acabar i veure la bossa en el meu plasma va ser molt gratificant”.
En aquesta reflexió m’agradaria animar a tothom a convertir-se en donant i fer-los saber que “és normal tindre dubtes i preocupacions, però lo que eixe xicotet acte significa per als malalts i el sistema sanitari fa que valgui infinitament la pena”.